Una persona, dues mirades

Hi ha dies que sóc intolerant amb els actes dels altres perquè algunes coses són inacceptables i és impossible que no sàpiguen que allò és bàsic. Com pot ser que no se n’adoni? Jo no ho faria pitjor ni volent. Altres cops, el punt de mira sóc jo mateixa i llavors tinc molt bona punteria. Em jutjo i em condemno, em castigo perquè fent les coses tant malament no em mereixo res de bo. Però altres dies estic en una posició diferent. Sé i sento amb tot el meu ser que cadascú té una història i circumstàncies, unes experiències que l’han portat fins on està. No tinc cap dret a jutjar ningú perquè no conec les vivències que l’han portat a fer això que no m’agrada. Ni tampoc em jutjo a mi perquè sé que faig el millor que puc a cada moment. Això sí, aprenc de cada experiència.

De vegades penso que el món és una merda i que està ple de gent dolenta, mentidera i avariciosa. Que tot està perdut i no hi ha res a fer perquè als que manen només els interessen els diners. O, al contrari: el món és fantàstic i qui no està bé és perquè vol. Jo controlo tot el que em passa i creo el món que vull per a mi. Altres vegades, des de l’altra mirada, reconec la complexitat del món. Tinc present que les condicions socials em condicionen però que les meves accions individuals i col·lectives acaben formant les condicions socials. Sóc conscient que vivim en un context difícil per a moltes persones i jo procuro crear-me bones circumstàncies per tirar endavant els meus projectes. A més, tinc ganes de contribuir a crear una societat millor des de l’amor cap a mi i cap als altres. És a dir, faig tot el que està a les meves mans i accepto allò que no ho està.

I, com que no goso posar un nom definitiu per a aquestes dues formes de funcionar, deixo a l’aire algunes parelles que podrien anar a banda i banda. Personalitat vs. Essència, Ego vs. No-ego, Amor des de l’escassetat vs. Amor des de l’abundància, Divisió vs. Unitat, … En fi, segur que se’n poden treure moltes més. Alguna proposta?