La llibertat en la restricció

Estem vivint un moment difícil de restricció de recursos, ja sigui per la seva escassetat, per la dificultat que ens arribin o pel preu que n’hem de pagar. Per posar algun exemple, la crisi del cereal ha portat algunes granges a sacrificar caps de bestiar perquè no els poden alimentar tots; el terme pobresa energètica ja està ben establert per indicar la falta de recursos per pagar l’electricitat o la calefacció a l’hivern; i darrerament moltes famílies tenen dificultats per omplir el dipòsit de benzina del cotxe pel preu que té. 

Sense cap ànim de frivolitzar sobre les conseqüències de l’escassetat i la dificultat d’accés a recursos alimentaris o energètics, proposo explorar la cara més lluminosa de les restriccions.

Recordo, per exemple, que estant de viatge a l’Índia vaig experimentar una restricció pel que fa a l’ús de les dutxes, que constaven d’un cubell amb aigua i un potet per anar-te-la tirant per sobre. Si hi havia sort, podia escalfar l’aigua al foc i n’aconseguia de calenta. En un primer moment, vaig notar la incomoditat de no tenir una dutxa amb una aixeta que treu tota l’aigua que volia —o creia que necessitava. Vaig passar per un període d’adaptació en què van canviar les rutines que tenia al voltant de la pràctica de dutxar-me però, al cap de poc, ja era una experta en rentar-me el cap i el cos amb pocs litres d’aigua. De tornada a casa vaig adonar-me del privilegi que tenia i ho vaig agrair profundament, alhora que també vaig prendre consciència del malbaratament que fem als països rics d’un recurs tan escàs i preuat com l’aigua. Però també va emergir una sensació de llibertat perquè ja no em sentia esclava de la dutxa tal com la coneixia, ara sabia que podia sobreviure sense aigua corrent per dutxar-me. De fet, al cap d’un temps d’haver tornat del viatge, van haver-hi uns talls d’aigua puntuals i recordo dutxar-me amb alegria i orgull de poder fer-ho des del gaudi de no necessitar res més que un cubell i un pot.