Decidint

Al llarg de la vida moltes vegades cedim parcel·les del nostre poder a altres persones. Per exemple, quan decidim que un científic que surt per la tele ho sap tot i jo no sé res. En part li estem donant el nostre criteri i la capacitat de decisió perquè atorguem molt prestigi a l’activitat científica. Sembla que sigui inqüestionable. Sembla, fins i tot, que no hi hagi cap altre saber vàlid i que el mètode científic no tingui limitacions.

Una altra forma de desposseir-nos de les nostres capacitats ocorre quan ens deixem endur per un núvol de tempesta que diu: “tot em surt malament”, “no puc”, “tota la culpa la tenen els altres”, “no serveixo per a res”, “tinc molt mala sort”, “per què tothom és feliç menys jo?”. Amb aquesta actitud realment és difícil aconseguir res ja que la percepció és que res depèn de tu. Llavors no hi ha res a fer perquè les coses vagin bé i es deixa d’intentar-ho. Potser la versió més estesa actualment del poc control sobre les nostres vides la trobem en el temps. Només cal parar l’orella en alguna conversa de cafè per sentir frases com “no tinc temps per a res” o “em falta temps”. Tenim la sensació que el temps ens arrossega, ens controla, però oblidem que en definitiva nosaltres hem triat fer tantes coses o tenir aquestes prioritats.