El repte de deixar anar
En l’art de viure tard o d’hora toparem amb la necessitat de deixar anar. Potser caldrà deixar anar una idea, una creença, un patró, un somni, un rol, una relació, una identitat, la teva terra… Poden ser moltes coses!
El repte de deixar anar
En l’art de viure tard o d’hora toparem amb la necessitat de deixar anar. Potser caldrà deixar anar una idea, una creença, un patró, un somni, un rol, una relació, una identitat, la teva terra… Poden ser moltes coses! La Laia*, per exemple, ha tingut una infància amb molta sobreprotecció. Ara ja és adulta i en molts aspectes de la seva vida es mostra responsable i capaç. De vegades, però, se sent petita i insegura de poder afrontar algunes situacions i espera que algú li tregui les castanyes del foc. Vol deixar anar el rol familiar que ha tingut per ser més autònoma i decidir per si mateixa, però això vol dir aprendre a espavilar-se i responsabilitzar-se de les seves pors.
Per què és tan difícil deixar anar el que forma part de la nostra vida? Costa perquè és un costum, una cosa coneguda que ens permet estar dins de la zona de confort; perquè ens dona un lloc a la família o una identitat amb la qual ens identifiquem socialment; també costa perquè no sabríem què fer sense això, per por del que pugui venir; o per la dificultat d’afrontar els canvis i la falta de confiança en els recursos propis. En el cas de l’Anna, la dificultat radica en la seguretat. Té un estil d’aferrament ansiós per la inconsistència que va patir amb la seva mare, que no va poder estar prou present per les seves pròpies dificultats emocionals. Com a resultat ha desenvolupat un patró de control molt marcat que no sap com desprendre-se’n. Li agradaria ser més despreocupada i deixar-se fluir, però la part que necessita seguretat agafa les regnes amb facilitat.
Desprendre’s és un repte ineludible a la vida perquè vivim en una realitat que canvia, no podem fer que les coses siguin sempre iguals.
Tampoc voldria transmetre la impressió que una persona sana psicològicament és molt despresa i no s’aferra a res. Potser per a aquestes persones el desaferrament és la seva zona de confort i cal que el deixin anar per poder-se vincular. De fet, de vegades és sa aferrar-se a una cosa, lluitar pel que considerem important o invertir-hi energia perquè perduri. Però d’altres vegades mantenir la situació sense deixar anar és clarament perjudicial. Això és molt evident des de fora en les relacions tòxiques, com li passa al Martí, que manté una relació de parella amb uns alts i baixos que van del cel a l’infern en poc temps. Sap que no li convé, però deixar-la anar seria quedar-se amb un buit inassumible. En aquests casos l’exigència sol donar mals resultats, tant si ve de fora com de dins. Més val una bona dosi de compassió i la curiositat per investigar què hi ha de fons, comprendre què pot estar aportant la relació perquè sigui tan difícil deixar-la anar. En Martí haurà de treballar per sostenir el buit si vol reunir les forces per desprendre’s de la relació que li fa mal.
Una opció és resistir-nos a deixar anar, mantenir-nos tossudament aferrats a això que no volem perdre. Malauradament, la vida té moltes maneres d’empènyer cap a aquest aprenentatge, cada vegada generant més patiment, fins que no tenim més remei que deixar anar. La Júlia està en aquest punt: és ballarina, sempre li ha agradat molt, però ha creat una escola que li porta un sobreesforç constant. No té clar si voldria deixar-ho perquè la feina li dona una identitat, estructura la seva vida i les seves relacions socials. Els últims mesos ha anat tenint algunes petites lesions que li impedeixen ballar, però en la darrera ni tan sols pot fer la feina de gestió de l’escola. S’està plantejant deixar anar tota la càrrega que li suposa aquest camí, però quan pensa què faria si no, no en té ni idea, no sap què li agrada a part de ballar.
Desprendre’s és un repte ineludible a la vida perquè vivim en una realitat que canvia, no podem fer que les coses siguin sempre iguals. Acceptar aquesta realitat és un bon pas per començar a construir recursos per afrontar la por del canvi. De mica en mica hem d’aprendre eines per generar una percepció interna de seguretat i, sobretot, posar-les en pràctica. Amb això no només em refereixo a forjar una bona seguretat en les nostres habilitats d’afrontament, sinó anar a l’arrel: oferir regulació per al nostre sistema nerviós, la base de qualsevol percepció de seguretat.
Des d’un lloc de regulació tenim disponibles els recursos interns i també més obertura per identificar recursos externs. Ens permet tenir prou calma perquè la confiança en nosaltres i en la vida comenci a aflorar. I llavors abraçar el misteri de la vida, allò més gran que no podem controlar, però podem aprendre a gaudir. Com diu la cita de Charlie Wardle, “Un ocell assegut en un arbre mai té por que la branca es trenqui, perquè la seva confiança no està en la branca sinó en les seves ales”.
*Els noms i exemples en aquest article són inventats, encara que inspirats en algunes de les persones que acompanyo amb psicoteràpia.
*Article publicat a Social.cat el 10 de setembre de 2024
Responsable » Roser Tordera Fondevila
Finalitat » Publicar el teu comentari.
Legitimació » el teu consentiment
Drets» tens drets, entre altres, a accedir, rectificar, limitar y suprimir les teves dades.
Informació adicional: A https://www.rosertordera.cat/politica-de-privacitat/ de www.rosertordera.cat, trobaràs informació adicional sobre la recopilació i l’us de la teva informació personal, incluida informació sobre accés, conservació, rectificació, eliminació, seguretat, i altres temes.
Per a què ofereixo Cors Bessons?
Aquests dies he reflexionat sobre el propòsit d’oferir gratuïtament la Meditació en Cors Bessons de forma regular.
Fronteres sanes per construir bones relacions
La frontera psicològica és com la pell que delimita el cos físic. Com si fos una pell psíquica, delimita on acaba psicològicament la persona i comença el món.
Generació rere generació
Em trobo sovint que el patiment d’una persona en part s’origina per les mancances dels seus cuidadors primaris, que a la vegada no en sabien més perquè també van créixer amb uns progenitors amb certes dificultats.
NO SÉ QUÈ EM PASSA
NO EM SENTO BÉ
VULL SER FELIÇ
TINC INSOMI
RES EM MOTIVA
VULL APENDRE A MEDITAR
VULL ENTENDRE'M MILLOR
LA MEVA VIDA NO TÉ SENTIT
ALGUNA COSA NO VA BÉ DINS MEU
TINC ANSIETAT
EM COSTA PENDRE DECISIONS
Vols canviar el teu món?
T'acompanyo!
Truca al 690 66 39 57
i comentarem la teva situació
Et donaré hora
per una entrevista en profunditat
Començarem
la teràpia!
